paquet de cafè i amb una xarxa de plàstic que no sé per a què devia
servir)
Per participar a la fira de Nadal de DRAP-ART vaig haver de presentar un projecte i això em va obligar a sistematitzar les idees sobre el que estava fent. Finalment no vaig ser seleccionada, tot i que em van acabar oferint una taula pel mercat abans de Reis, taula que vaig haver de refusar perquè no sabia si per Reis em quedaria material per vendre.
Aprofito el blog per publicar una part d'aquest projecte, i també aniré publicant les fotos que hi vaig incloure.
Exposo, en primer lloc, sis motius per fer el que faig:
1.-Perquè m’he deixat meravellar per les escombraries europees de començaments del segle XXI
2.-Perquè m’he posat a investigar, amb una curiositat immensa, aquest món de les deixalles i les possibilitats de transformar-lo en bellesa
3.-Perquè he obtingut una bijuteria que trobo variada, afavoridora i sorprenent i he aconseguit solucionar molts problemes tècnics que se m’han presentat
4.-Perquè he constatat que, als qui m’envolten, aquesta bijuteria els causa sorpresa i els desperta interès pel problema de l’abundància de deixalles. I m’han sortit molts col.laboradors, col.laboradores sobretot, per donar-me material, provar les peces, criticar-les i millorar-les
5.-Perquè he descobert que la bijuteria aporta alegria a les dones que trien, s’emproven i es porten les peces
6.-Perquè la bijuteria m’ha sortit en una línia despullada, depurada, de mínims, en sintonia amb altres treballs que havia fet en el camp artístic (aquarel.les i textos)
En segon lloc, em permeto fer una mica d’història:
Primer acte:
Vaig començar aquest treball fa una mica més d’un any: estàvem llençant a la meva feina quantitats immenses de paper i vaig voler salvar les cobertes d’una dossiers perquè es poguessin tornar a fer servir al servei de reprografia. De broma em vaig fer unes arracades amb el cargolillo de plàstic que feia de llom d’un d’aquests dossiers. Aquell cap de setmana uns amics es van pensar que eren arracades d’alt disseny comprades vés a saber on.
Va ser el disparador.
Segon acte:
Va començar un període d’observació, no se si sociològica o filosòfica, dels voltants dels containers i de les papereres. Tanta set tenim? Tanta aigua mineral cal anar bevent pel carrer? Què se’n fa de tantes ampolles? L’objectiu següent van ser les obres al carrer. Quants trossos de cable, quants trossos de tubs llençats! Que amables els manobres a qui demanes si pots recollir un bocí de xarxa. També es mostren col.laboradores les pakistaneses que venen fruita, les castanyeres que venen castanyes i els quiosquers que venen diaris. Tothom s’alegra que algú altre s’interessi per això que llença. M’atipo de contestar a la pregunta “I per què ho vol?” Visito La Fàbrica del Sol i començo a interessar-me per industrials que es dediquen al reciclatge a l’engròs.
En aquest segon acte, vaig sempre amb un cúter a la bossa.
Tercer acte:
Les proves són contínues, les troballes incessants. Però tot no val, moltes idees s’han de descartar. Transformo el menjador en un taller i hi passen totes les meves amigues, que porten coses, opinen, s’emproven, s’enduen, ho tornen, ho critiquen, proposen... Aviat descobreixo el plàstic: em sembla mentida, però el plàstic pot ser bellíssim i ràpidament arribo al plàstic transparent i brillant, el súmmum, el diamant de les escombraries. En el que vaig fent s’instal.la, doncs, la idea de depuració, que hi hagi un mínim de barreges, de complicacions i de garnitures. M’encanta descobrir que amb una garrafa de vi es poden fer cadenetes transparents per a penjolls.
En aquest tercer acte, la investigació abraça molts materials: des del coure dels fils elèctrics –tot i que en els containers cedeixo prudentment la prioritat als professionals de les deixalles- fins a la xarxa de porespan blanc que protegeix els alvocats; des d’una capsa de bombons fins a un anunci caigut d’un fanal... També és l’acte de la descoberta de les formes que es van repetint: la rodona, el quadrat, l’espiral, el cargol, el nus... De la descoberta dels colors: els colors contundents dels envasos de productes de neteja, les irisacions dels de cosmètics, els metal.litzats dels de lubricants per a cotxes; i els deu tipus de blau en els taps de les ampolles d’aigua mineral.
No em vull estendre més en aquest punt, perquè hauria de parlar de les textures, de la densitat no uniforme del plàstic, de l’art déco i dels noms que mentalment he anat posant a les peces: monedes vikingues, arracades Nefertiti, arracades peruanes, collaret ètnic, agulla Vassareli, agulla Lalique, collaret picassià, agulla mironiana...
Es veu que estudis seriosos diuen que hi ha en els humans un corrent nerviós directe entre l’índex i el polze d’una banda i el cervell de l’altra, sembla que s’estimulen mútuament. Jo, ara, n’estic convençuda.
Quart acte:
Em topo amb els aspectes tècnics: em barallo amb ganxos i coles. Vull aconseguir fer peces que es puguin portar, que no es desenganxin, que no rasquin la pell, que no es girin, que no caiguin. Per sort, tinc l’equip de col.laboradores entusiastes que m’ha ajudat a fer els tests.
Cinquè acte:
Abordo la difusió i la presentació. Les arracades es presenten sobre uns plàstics que eren fulls per treballar amb retroprojector, en desús des que es fa servir el power point. Per donar més sentit a la bijuteria, decideixo fer una marca que es dirà Canvi de pell, amb una serp com a logo, que acompanya cada peça assenyalant quin és el material que s’ha utilitzat. També obro un blog, http://canvidepell.blogspot.com, on vaig posant imatges i notes referides a la sobreproducció de deixalles, la reutilització i el reciclatge.
Sisè acte i últim:
De tot plegat hi ha un aspecte que no m’hauria imaginat en començar l’aventura: la sorpresa i l’alegria que sorgeix en un grup de dones que s’emproven i trien aquesta bijuteria feta de deixalles reutilitzades. Crec que la varietat i la quantitat ajuden a crear l’encanteri. Em faria moltíssima il.lusió participar a la fira.
(Foto: agulla feta amb una funda de video i un cartell municipal d'avís d'obres)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada