La planta de triatge de Gavà-Viladecans

(LLEGIU EL POST, EL TEMA ÉS IMPORTANT!)

Des que un bon dia em vaig començar a fixar en les papereres i containers dels carrers de Barcelona i vaig començar a fer bisuteria de deixalles domèstiques, i des que vaig començar aquest blog, em vaig proposar investigar què passava amb les nostres escombraries.
Segueixen tres notes sobre les tres visites que he fet aquest any a:

la planta de triatge de Gavà-Viladecans;
la depuradora d'aigües de El Prat;
i  la dessalinitazadora d'aigua també de El Prat.

Avui començo amb les notes de la visita a la planta de triatge dels containers grocs (envasos) de Gavà Viladecans, on vénen a desembocar camions de Barcelona i de part dels municipis del Baix Llobregat.

La primera informació que es rep en aquesta visita és que la mitjana de producció de deixalles domèstiques en aquesta àrea és de 1'38Kg. per persona i dia. Això inclou també les papereres del carrer i les escombraries de comerços. Com més "ric" és el municipi  més deixalles produeix (Sant Cugat i Begues arriben a 2Kg per habitant i dia), i com més "pobre" (Santa Coloma de Gramanet) menys quilos de deixalles. També és interessant saber que des que ha començat la crisi han disminuït les tonelades d'escombraries. I que paguem aquest reciclatge a través de les taxes a la factura de l'aigua.
Algunes altres xifres: per aquí passen 25.000 tones anuals de deixalles, de les quals un 15% de deixalles que "no toquen " (per exemple als contenidors grocs els hi encolomen molt de cartó...). En total calculen que unes 8.000 tones anuals (és a dir una tercera part escassa) han d'acabar anant a la incineradora. Aquí podeu trobar més dades.

També donen una explicació general sobre les cinc principals fraccions de recollida:

els containers blau i verd (vidre i paper) porten directament els seus continguts a fàbriques de reciclatge d'aquests materials (tinc in mente d'investigar-ho, també);
els containers grisos (que s'abocaven abans al Garraf) van a una incineradora (vull visitar la de Sant Adrià del Besòs!);
els containers marrons, amb matèria orgànica, estan destinats a la creació de compostatge, com a adob, i a la creeació de biogas (també ho vull anar a veure de prop).

En aquesta planta de Gavà-Viladecans hi ha el triatge del contingut dels containers grocs, d'envasos de metall i plàstic, i també és una planta de triatge i emmagatzament de "voluminosos" procedents de la recollida de "trastos vells": funciona com una deixalleria d'aparells electrònics (munts de neveres i altres que estan esperant a ser transportats a una indústria que hi ha al Pont de Vilumara, que les aprofita; prestatges plens de mòbils, esperant el transport a no sé on), i també hi vam veure emmagatzemades altres coses, com per exemple una muntanya immensa de matalassos (sembla que, finalment! han trobat alguna indústria que pensa que potser els aprofitarà per fer alguna cosa...), una extensió grandeta plena de bombones de butà... Una de les coses que es recullen aquí és fusta de mobles vells i fusta procedent de la poda municipal d'arbres. Hi ha unes muntanyes tals d'armaris desmuntats i unes altres, també enormes, de branques d'arbres, que quan se'ns explica que, d'entrada, es tritura la fusta per fer conglomerat, però que no sempre tenen prou capacitat, i molta s'acaba cremant a la incineradora, ens sembla evident. Déu meu, hi ha tant volum! Començo a pensar: ¿les fàbriques que agafen aquestes serradures per fer nova fusta de baxa qualitat... quina capacitat tenen d'aprofitament d'aquest nou material? ¿Quina és la qualitat d'aquestes serradures que tenen vernís, pintura, potser fins i tot claus i frontisses incorporats? 

Abans que comencin a explicar-nos què passa amb els plàstics i envasos pròpiament dits, la idea ja és clara: que ningú es pensi que això del reciclatge és fàcil, perquè hi ha una qüestió econòmica de base - ¿algú, algun industrial està disposat a pagar X€ per alguna de les coses que es recullen allà? ¿A qui li interessen els frigorífics? ¿Quants diners val el camió que els durà a la indústria que els desballesta i n'aprofita alguna part?  ¿qui paga el transport? ¿Quina qualitat té el paper, el vidre, la fusta reaprofitada? És per això que, quan la nostra monitora-guia ens ha dit que ara sembla que hi ha algú que pot aprofitar matalassos, ho ha dit amb cara de satisfacció... finalment potser tindran "sortida"...!

Hi ha diferents tipus d'envasos: els que són d'alumini, els que són de ferro, els que són de plàstic "aprofitable" (les ampolles que tenen un punt únic, circular, de soldadura al cul, perquè són fetes d'un plàstic de densitat no molt alta), els que són de plàstic més dens però sense color o de color "natural" (algunes garrafes d'aigua mineral amb una ratlla clara de soldadura al voltant, i de color blanquinós), els que són de plàstic dens amb color (ampolles de llexiu, de xampú, etc. amb una ratlla ben evident de la soldadura i de colors diversos)... Alguns envasos, com els tetrabricks, tenen alhora cartró-alumini-plàstic.

Està demostrat que no es poden posar quinze contenidors per separar TOTES les deixalles, perquè llavors els usuaris acabarien no separant-ne cap. Per tant s'han de fer agrupaments, sabent que després hi haurà encara molta feina a fer. A Barcelona tenim cinc contenidors i a alguns altres municipis n'hi ha menys... El triatge ara serà, doncs, obligatori i com veurem la cosa no és gens fàcil.

Petit parèntesi: no totes les llaunes de begudes són del mateix metall. N'hi ha de ferro i n'hi ha d'alumini (depèn de la procedència; moltes de les llaunes que vénen de l'estranger són d'alumini, les fabricades aquí són majoritàriament de ferro).

Fetes les explicacions prèvies, comença la visita. (Et donen uns taps per a les orelles, perquè a la planta de triatge hi ha un soroll fortet, amb explosions, de tant en tant, de botelles i garrafes a les quals els salten els seus, de taps!).

En aquesta planta hi treballa gent diversa d'empreses externes, i unes 25 persones, majoritàriament en règim d'inserció laboral (per entendre'ns, ex-presos i ex-drogaaddictes). La primera imatge que tinc és molt potent: dos homes de mitjana edat que s'estan al començament de la cadena de triatge, mentre van xerrant, i amb les mans dins de guants gruixuts i forts van fent fora de la corretja transportadora ara un tricicle de plàstic, ara un gran film de plàstic que devia embolicar un sofà de l'Ikea, objectes que han estat llençats al contenidor groc, perquè són de plàstic, com si fossin envasos. Es veu que s'han arribat a trobar fins a una bicicleta sencera!

Dues idees.

La primera: em sembla magnífic que els pretesament exclosos socials es dediquin a una feina tan important com aquesta, tan autèntica, tan necessària, imprescindible; aquí no fa falta venir ben vestit, ni ben afaitat, ni tenir cara de no haver trencat mai un plat; aquí del que es tracta és que el plàstic immens de l'Ikea no s'entortolligui amb la cinta de transport i treure noses com el tricicle de plàstic. (Tinc al cap una imatge televisiva de fa temps: per a un camp de refugiats a l'Àfrica, no recordo arran de quina guerra o de quina sequera, ni de quin organisme es tractava, el cas és que demanaven voluntaris "experts en latrines". Vaig pensar que la veritat es troba en això -i perdoneu-: en la merda.)

La segona: el ciutadà-usuari ha associat "container groc" a "plàstic", no a "envasos", i se sent, ens sentim, molt bons llençant antics videos, joguines i cortines de dutxa al container groc. "Craso error!". En realitat estem alimentant aquest terç de material que haurà de tornar a ser embarcat per anar a la incineradora, estem encarint, amb la nostra bona fe, la recollida d'escombraries.

Continuem amb la visita: hi ha exposats, per a coneixement dels visitants, diverses bales compactes de materials diferents: les bosses de plàstic, que pesen de mitjana uns 5gr. cada una, formen una bala cúbica de... 375 Kg.! Hi ha bales de tetrabricks, de xatarra de ferro, de xatarra d'alumini, bales d'envasos de plàstic PET (el de poca densitat), bales d'envasos de "plàstic mix" (aquests que són densos i de colors)...
Aquí hi ha en anglès una relació, sembla que exhaustiva i fiable, dels diferents tipus de plàstic, el seu ús, la seva capacitat de ser o no reciclats. L'explicació que vam rebre a la planta era més simplificada: en primer lloc, plàstic PET fàcilment reciclable per a fer nous envasos o fibres tèxtils per a motxilles... (prové de les botelles transparents que tenen aquest punt de soldadura a la base); en segon lloc, el plàstic més dens de garrafes blanquinoses i translúcides que es pot reciclar, per exemple, per a fer mobles de jardí; en tercer lloc, el "plàstic mix", d'alta densitat i de color... que em va semblar que exactament no saben què fer-ne. La nostra guia-monitora ens va explicar que els principals premis i concursos de disseny i reciclatge giren entorn a aquest problema: ¿què fer d'aquest plàstic mix? Hi ha una nota a Canvi de Pell on es parlava dels premis de Disseny per al reciclatge de l'any 2009, amb fotos dels productes guanyadors. Veureu en aquella nota que el contenidor per a compostatge, el prestatge per a botelles i el separador del carril bici estan fets amb plastic mix. Però, tornem a la qüestió econòmica: sortiria a compte fabricar-los en sèrie? quin preu tindrien? quants se'n vendrien?

Anem ara a alguns aspectes més d'aquesta visita.
La platja! 
La platja?
Sí, la platja.
La platja és la paraula amb què denominen un gran hangar o tinglado on entren els camions carregats del contingut dels containers grocs. Entren marxa enrera, descarreguen els envasos i marxen. L'estona que vam ser allà van entrar camions sense parar, un rera l'altre, fins i tot hi va haver una estona que van entrar de dos en dos i la descàrrega, doncs, era doble. La planta de triatge és oberta matí, tarda i nit, de dilluns a diumenge, és a dir que les descàrregues poden ser contínues i la muntanya d'envasos en aquest hangar és... espaordidora. Em disculpo de no haver fet fotos (no sé on tenia el cap!) i d'haver d'aprofitar les d'altri. A la foto d'aquí sota, podeu veure que més enllà de les bales compactades, a la part dreta, hi ha un camió descarregant. Que d'aquest lloc immens, que d'aquestes coloraines variades i que d'aquestes noves i contínues onades d'envasos arribats de tants punts de l'àrea metropolitana en diguin "la platja", és molt metafòric i, per metafòric, poètic. Una poesia de futur, d'un futur terrorífic.

Continuem amb la visita. Hi ha un bulldozer que va arreplegant els envasos de la platja i llençant-los amunt, fent que la muntanya sigui més alta i que quedi més tros de sòl o de terra lliures per a l'entrada dels camions. Al mateix temps, va llençant paletades d'envasos a la corretja transportadora que comença en un racó d'aquesta platja.

La primera fase consisteix una inspecció ocular i manual. Els nostres dos ja coneguts "exclosos socials" aparten tricicles, films plàstics de l'Ikea i tots els "impropis" que es van presentant. També aprofiten per esquinçar bosses, perquè com ara veureu una de les primeres coses que es farà en aquesta cadena és fer passar les deixalles per un sistema de pues que obre les bosses i n'allibera el contingut, tasca imprescindible per poder fer la selecció. (Amb quant d'amor els ciutadans ben pensants omplim la bossa que anirà al container groc, la tanquem ben tancada i intentem que entri pel forat del container, ens empipem perquè no hi cap bé, empenyem amb força i maleïm l'Ajuntament que ha fet el forat massa petit! La primera feina de la planta de triatge és estripar la bossa!)

Després la cadena passa per un punt on un sotragueig i un corrent d'aire fan voleiar bosses de plàstic i safates de porespan. Tot el que és més lleuger. Ja tenim tot això en una banda i no us puc explicar com fan la selecció entre bosses i porespans, perquè no ho vam veure ni ens ho van dir.

Continua la cadena. En un nou lloc, uns electroimans arrosseguen a banda tot el que és ferro. Ja tenim fora les llaunes de tonyina.

Més endavant hi haurà un altre punt on es separarà l'alumini. Interessant assenyalar que aquests enginys per anar separant els envasos no funcionen ni com un rellotge ni amb precisió matemàtica. Per exemple les cosetes petites no les detecten. O sigui que les capsules Nespresso d'alumini no són reciclables en aquest sistema, massa miniatures. La monitora-guia ens va comentar: "que ningú faci una boleta de paper de plata i la llenci al container pensant que així es teciclarà, perquè senzillament cap aparell no la detectarà i haurà d'acabar a la incineradora."

A la fase final se separen els envasos de plàstic, atenent a la densitat del plàstic. Hi ha una mena d'ull o sistema òptic que identifica la densitat més prima del plàstic i el color transparent, i llença un corrent d'aire que expulsa l'envàs identificat. Passa després per un altre control òptic que identifica les densitats més grans i els colors naturals o "tenyits".

Aquí s'acaben les notes que vaig prendre de la visita.

Vaig sortir amb el cor encongit.